«Nos hace reflexionar sobre la igualdad ética entre dos religiones aparentemente enfrentadas»

Dr. DAVID MAULEÓN CASELLAS. 23/11/2008. Presentación de El judaísmo de Jesús en Besalú, en la sala de la Cúria Reial.
«En el mundo actual, más necesitado de fundamentos éticos que de discusiones teológicas, esta obra nos ajuda a entender que es mucho más lo que nos une, que lo que nos separa».
[Artículo escrito en catalán]


Entre els llibres que no són de ficció, són molts els que contenen informació, dades, fets més o menys contrastats, material que s’afegeix al coneixement ja existent.

Però són molts menys els que ens fan reflexionar. Els que ens fan pensar, per què ens resulten incòmodes, per què venen a dir-nos coses que no encaixen en absolut amb el que tota la vida hem sentit dir, amb el que “tothom sap”, amb la “veritat establerta”. I a més les diuen d’una manera estructurada, raonada i lògica, que no sols és convincent, sinó que ens fa obrir els ulls sobre quina ha estat la gènesi de les veritats que tots acceptem.

No és aquest el primer llibre del doctor Mario Saban que ens porta a aquest terreny a la vegada molt ferm i molt inestable. De fet, a Besalú el coneixem bé, i sabem que escriu com parla, o parla com escriu, amb el cor i amb la raó, amb passió i amb un sil·logisme net al que mai li manca una sola premissa.

En aquesta obra, i en tota la seva trajectòria, el Dr. Saban defensa el judaisme de Jesús contra la transformació posterior que el va voler diferenciar. No em resisteixo a llegir una frase seva:

“El cristianismo es producto de la conjunción de dos judíos geniales de la historia: el primero, un hombre ético hasta lo más profundo de su ser, el rabino Jesús de Nazaret, que con una mente prodigiosa aplicó una de las mejores interpretaciones éticas de la Torá; y un segundo judío, Saúl de Tarso, que realizó un trabajo de difusión monumental con la incorporación de los gentiles al tronco de Israel.

Sin embargo, la gentilización posterior del grupo judío mesiánico forzó los textos del original judaísmo de Jesús. Se inició el proceso que, personalmente, denomino como la desjudaización de Jesús; es más, durante el siglo II se inició un segundo proceso simultáneo, por el cual comenzó la desjudaización del judaísmo de Pablo.”

En Mario Saban ho defensa amb passió, tocant tots els punts sensibles de la nostra còmoda acceptació de la veritat, i creient fermament en el que diu. Però si només fes això seria simplement un predicador.

La gran diferència entre un predicador i en Mario Saban és el seu aristotelisme implacable. Estic segur que Aristòtil hagués estat mol feliç de treballar amb en Mario. Cap de les afirmacions que fa en aquest llibre queda sense demostració, per una banda acudint a les fonts jueves, per un altra analitzant com les fonts cristianes han fet seu el sentit de les primeres i, moltes vegades, l’han retorçat més enllà del seu sentit original. Però el que està clar és què, en aquest llibre, no hi ha platonisme: cap coneixement és imatge d’una idea superior, cap frase deriva d’una creença o d’una veritat revelada. Tot el que es diu es basa en l’experiència, no en la de la natura, sinó en la de la lectura dels textos anteriors al cristianisme.

En la introducció del llibre el Dr. Saban diu: “No pretendo crear una obra histórica sobre la época de Jesús.” Efectivament, no és un llibre d’història, en el sentit tradicional del terme. Però el que és més important és que el plantejament del Dr. Saban és el d’un historiador del pensament, no el d’un teòleg o un defensor de la fe. Ell es col·loca en una posició neutra, sense fer judicis de valor sobre les tergiversacions a que van estar sotmeses, per part de tots, les paraules de Jesús, encara que, n’estic segur, a ell li saben molt de greu. Però percebem que aquest greu no és una sensació d’injustícia ni un desig de retribució, és molt més semblant a una aflicció pel fet que unes paraules que ell admira realment s’han perdut per què ni cristians ni jueus hem sabut, o hem volgut, entendre-les tal i com es van pronunciar.

Per què ens sorprenem de que Jesús parli com un rabí jueu? Com podria fer altra cosa? La frase que obre el llibre, que el Dr. Saban repeteix sovint, “Jesús nació, vivió y murió como judío”, és una de les obvietats més negades de tota la història. Probablement per que una de les característiques de totes les religions que han estat al costat d’un Estat poderós és la seva capacitat per negar la evidència.

El judaisme ha tingut la sort, o la desgràcia, de que no ha tingut un Estat propi al llarg de la història. Després de que l’any 70 Titus destruís Jerusalem i Adrià acabés la destrucció de Judea el 135, el judaisme es va desenvolupar per separat de qualsevol poder extens; això el va limitar, però també el va permetre mantenir la seva singular tradició de discussió continuada, que posa en dubte constantment totes les afirmacions anteriors.

Aquesta situació no es va donar en el cas del cristianisme. La nova religió es va veure associada amb l’Imperi romà, i més endavant amb tots els estats importants.

De fet, August, quan encara només es deia Octavià, va ser el primer en comprendre la conveniència de tenir un déu a la família. Immediatament després d’assolir el poder, va promoure la divinització del seu pare adoptiu, Juli Cèsar, i amb això ell va assolir immediatament la categoria de “Divi Filius”, el fill del diví. Una jugada veritablement pràctica per legitimar el seu poder. Els emperadors posteriors van seguir el seu exemple, divinitzant als seus predecessors. I finalment, uns altres emperadors amb molts més problemes, Constantí i Teodosi, s’acabarien fent “adoptar” per un altre Pare, que no seria altre que el Crist dels cristians.

La història ens demostra que els Estats tenen tots una necessitat essencial: fer que la veritat sigui única, i que no sigui qualsevol, sinó precisament aquella més convenient per l’Estat. S’haurà de canviar el que calgui per aconseguir-ho. Per això tendeixen a ofegar la crítica, i a fixar només aquelles opinions que afavoreixen la estructuració estatal al voltant d’un poder central i d’un control determinat dels recursos productius. Com diu el propi autor: “...el judaísmo del siglo XXI está más cerca del judaísmo del siglo I que el cristianismo del siglo XXI con relación al judaísmo del siglo I.” I aquesta evolució, entre altres factors, és deguda a molts anys d’associació amb el poder estatal.

Si el cristianisme havia d’acabar sent ser la religió de l’Estat romà, el primer que calia fer era eliminar-ne qualsevol olor de judaisme, expurgar-la de totes les idees “exteriors” a la lògica del poder. Era evident que no es podia negar que Jesús, com a home, hagués nascut a Judea, però en canvi resultava més fàcil ignorar que la seva vida hagués estat la d’un jueu.

Sobre tot durant els primers segles del cristianisme, quan les idees neoplatòniques que contraposaven la carn mortal i corrupte a l’esperit incorpori i etern facilitaven el centrar tota la atenció en el caràcter diví de Jesús. Si Jesús era Déu, no calia que ens preocupéssim de la seva humanitat. I com que era Déu, les seves paraules deixaven de ser ensenyaments rabínics i ascendien a la categoria de Revelacions.

Seran vistes com a ensenyaments superiors i diferents a tots els anteriors del judaisme, encara que fossin idèntics, per què no els havia dit la mateixa persona. En el judaisme els ensenyaments rabínics eren fruit de les reflexions d’un esser humà mortal, i per tant fal·lible. En canvi, ara els cristians havien tingut la fortuna de rebre la confirmació de les mateixes paraules per part de Déu.

Això autoritzava als cristians a oblidar sense excepció tots els ensenyaments anteriors. A oblidar les seves rels jueves. Ja no calien, per què tot havia estat il·luminat per la Paraula de Déu, revelada en els Evangelis. I d’oblidar-les a negar-les només hi havia un pas.

Aquestes conclusions haurien d’haver trontollat una mica quan, a partir del segle XII, els pensadors occidentals van començar a considerar la humanitat de Jesús. Novament per necessitat, per que la societat estava canviant, renaixien les ciutats i el comerç i ara la matèria ja no podia ser considerada “dolenta”, era la principal font de riquesa de les monarquies i de l’Església. Sobre tot també per què els heretges, els càtars principalment, ho havien portat fins a un extremisme salvatge, amb la seva doctrina dualista que veia el món i la carn com una creació del esperit maligne, i se’ls havia de combatre. Per tant, comencem a veure un Jesús que neix, que es relaciona amb la seva Mare, que mor a la creu, molt diferent d’aquell Jesús jutge de la Segona Vinguda que s’havia mostrat fins al moment.

Però ara al cristianisme ja no li calia recuperar les seves arrels jueves. Havia trobat una nova font, que les escoles de les catedrals i les flamants universitats explotarien a fons: la cultura clàssica. Una cultura amplíssima, que, convenientment passada pel sedàs del cristianisme, ho podia justificar pràcticament tot. Permetia parlar de l’ànima i del cos, del cel i de la terra, i sobre tot permetia establir una ètica “natural”, “anterior” a la revelació de Jesús, que de fet és la ètica del món romà, la del paganisme.

La idea de la Baixa Edat Mitjana i del Renaixement de que tot  el que es va fer a l’Antiguitat clàssica era millor es mantindrà fins al segle XIX, quan els nacionalismes necessitin una justificació diferent. El cristianisme podia no ser aliè als ensenyaments rabínics. Però la cultura occidental, de base fonamentalment pagana, grecoromana, veia el judaisme com una cosa molt allunyada, i fins i tot sospitosament propera al món musulmà, l’etern enemic. Per tant, per què buscar una justificació de la ètica en els ensenyaments rabínics, si la cultura clàssica era per definició la millor que mai havia existit?

Els germans havien crescut en països diferents, un d’ells parlava un nou idioma, i ara ja no es reconeixien.
Aquesta és una perspectiva històrica que ens ajuda a entendre el per què del canvi. Però, què podem dir de la validesa dialèctica d’aquest llibre?

Una de les crítiques que es poden plantejar a una obra com aquesta és que, donat que els ensenyaments rabínics i de la Torà representen milers d’anys de sedimentació de frases i sentències, hi podrem trobar precedents per qualsevol cosa, “des del budisme al canvi climàtic”, sobre tot quan parlem d’aspectes ètics, que solen estar expressats amb paràboles o de manera metafòrica.

De fet, a ningú li sorprendrà massa que les Benaurances del Sermó de la Muntanya tinguin un precedent jueu. Una frase com “Benaurats els qui treballen per la pau, perquè seran anomenats fills de Déu” segur que la podem trobar, més o menys idèntica, en qualsevol sistema ètic que hagi existit.

Com a científic, tinc clar que per que una hipòtesi es consideri provada no n’hi ha prou amb que alguns fets encaixin amb ella, per importants que siguin. Si disposem de molts fets però ens veiem forçats a destriar-los en dos grups, “els que proven la teoria” i “els altres”, llavors amb aquesta mateixa tria estem esbiaixant la demostració, i aquesta mai podrà ser vàlida. Un sol fet contrari és suficient per falsejar una teoria i per forçar la seva modificació. És l’aplicació del principi moral Bonum ex integra causa, malum ex quocumque defectu (Pseudo-Dionisio Areopagita, comentat per Sant Tomàs d’Aquinas). Per que una cosa (o teoria) sigui bona, tots els seus aspectes han de ser bons; per que sigui dolenta, n’hi ha prou en que alguna part sigui dolenta.

Però el treball exhaustiu que ha fet el Dr. Saban en aquest llibre demostra que no hi ha fets contraris. No ens explica que alguns dels ensenyaments ètics de Jesús tinguin una rel jueva. Ens demostra que tots els ensenyaments de Jesús, i sobre tot els que després els cristians utilitzaran com a demostració de que Jesús no ensenyava el judaisme, sinó una religió nova, es basen en textos jueus preexistents i que Jesús coneixia perfectament. Fa un repàs exhaustiu, i no en troba cap que no encaixi amb la hipòtesi inicial, la frase que obre el llibre.

Per exemple, des del cristianisme s’ha insistit molt en que estimar a l’enemic, “posar l’altra galta”, era un dels trets diferenciadors dels ensenyaments de Jesús, una de les coses que permeten als cristians afirmar la superioritat de Jesús envers el judaisme, tan necessària per deslligar-se d’aquest. Però el Dr. Saban ens proporciona fins a deu cites del judaisme on queda perfectament clar que aquest precepte ja existia i formava part dels ensenyaments rabínics. Fins i tot l’exemple de la galta apareix a Isaïes. Clar que, com que Isaïes era profeta, ja sabia que Jesús ho diria, i per tant no té mèrit.

Una altra frase que hem sentit tots és que Jesús va ser “un revolucionari”; però només ho és en la mentalitat dels cristians en els Estats, que pensen que dir qualsevol cosa que xoqui amb la veritat “oficial” és una revolució. M’ha impressionat cóm el Dr. Saban argumenta que el judaisme és una religió que no sols admet la discrepància i el debat, és que realment els fomenta, ja que no admet que ningú pugui determinar quin és el sentit veritable de la Torà. En comptes d’una religió de veritats absolutes, és una religió d’aproximacions successives. Com la ciència. Està clar que quan tot es pot dir, dins els límits del sentit comú, no queda espai per la revolució.

El llibre no sols es centra en aquestes construccions que el cristianisme considera “diferencials” amb el judaisme, també s’ocupa d’altres coses que poden semblar secundàries, com el descans dominical en comptes del Shabat, o el consum d’aliments considerats impurs dins el judaisme. Els cristians van suportar la seva afirmació de que “Jesús is different” per què suposadament havia derogat aquestes prescripcions de la llei jueva. En tot cas, queda clar que quan Jesús en recomana la omissió sempre es tracta d’excepcions ja previstes en escrits anteriors, és a dir, el que avui anomenaríem “casos de força major”, com tractar un malalt en dissabte i, en general, fer bones accions. Són casos en que un be major passa pel davant del compliment de la norma, i se’ns explica que ja eren reconeguts.
Fins i tot hi trobarem antecedents de coses que ni són ensenyaments ni s’expressen amb paraules, com els miracles de Jesús. El llibre cita paral·lels exactes entre quatre dels miracles de Jesús, la resurrecció del fill de la vídua de Sarepta, la multiplicació dels pans i els peixos, la curació del leprós i la resurrecció de la filla de Jairo, amb miracles descrits al Llibre dels Reis i efectuats pels profetes Elies i Eliseu. Per tant, la idea d’un rabí taumaturg que fes curacions miraculoses tampoc era aliena a la cultura jueva del segle I.

Llavors, tot el que hem dit significa que la hipòtesi inicial, és a dir, que totes les predicacions de Jesús corresponen al judaisme, està demostrada? Sí i no. Sí, per què la conclusió és que tots els textos judaics i del Nou Testament la suporten. No, per què demà mateix algú pot trobar un fet diferent que no encaixi, i obligar a un refinament de la teoria. Això és la ciència, i així és com avança. Sense seguretat absoluta, amb absoluta seguretat.

Òbviament, també es podria replicar a aquesta hipòtesi des d’una perspectiva fideista. Encara que acceptem “científicament” que Jesús va ser un rabí jueu, si a la vegada afirmem que Jesús era Déu, llavors en la seva omnisciència divina ja coneixia que els seus ensenyaments serien el fonament d’una nova religió, és a dir, Crist podia ser un “cristià avant la page”, per dir-ho així. Però aquest tipus d’argumentació circular es pot realment aplicar a qualsevol altre persona, sigui rabí o no, i per tant no ens resol el problema. Podem creure, però no podem demostrar si era o no Déu. Per tant, no podem utilitzar la creença en un o altre sentit per demostrar res.

És en aquest punt on radica, al meu parer, l’autèntica importància d’un llibre com aquest. En fer-nos reflexionar sobre la igualtat ètica fonamental entre dues religions aparentment enfrontades. El Dr. Saban o resumeix clarament: “...quien es éticamente judío és un verdadero cristiano, y quien es éticamente cristiano es un verdadero judío.” En el món actual, més necessitat de fonaments ètics que de discussions teològiques, aquesta obra ens ajuda a entendre que és molt més el que ens uneix que el que ens separa.