«Ofrecer un poco de transparencia sobre el rabí Jesús es un acto revolucionario»

PERE BONNIN. 11/11/2008. Presentación de El judaísmo de Jesús en Barcelona, en el Corte Inglés de Porta de l'Àngel. [Documento en catalán]
«El mesianismo, que en versión griega se llama cristianismo, no tiene ningún sentido sin el judaísmo. Si borrais el judaísmo, desaparece el cristianismo».


En Mario Saban ha escrit un llibre exceŀlent, tot i que des del títol fins al punt final està ple d’obvietats. No diu res nou. Però després de dos mil·lenis de tergiversacions, idolatries i mentides, oferir als lectors una mica de transparència sobre el rabí Jesús de Natzaret és un acte revolucionari. El messianisme, que en versió grega es diu cristianisme, no té cap sentit sense el judaïsme. Si esborreu el judaïsme, desapareix el cristianisme. Perquè el Nou Testament no s’aguanta sense el seu fonament que és l’Antic Testament, d’on emanen els drets que el cristianisme considera heretats del poble escollit per Déu.

Permeteu-me que intenti contextualitzar el llibre d’en Mario. Quan hom parla dels hebreus i del judaïsme, tant d’abans com després de Jesús, no té prou present que les idees i els costums d’Israel s’expandiren amb els fenicis i es consolidaren amb la colonització grega o heŀlènica. Molt abans del naixement de Jesús, Alexandre III de Macedònia, dit el Gran o Magne, va estendre el seu imperi cap a l’Est i cap a l’Oest, conquerint Egipte i les terres que avui són conegudes amb el nom de Palestina, imposat pels romans després de la destrucció del II Temple. Alexandre el Gran era deixeble d’Aristòtil i, com el seu mestre, pensava que calia superar els límits estrets de la polis i difondre l’hel·lenisme mitjançant la combinació de diferents races i cultures nacionals, per tal d’aconseguir d’aquesta manera una convivència pacífica cosmopolita.

Segons explica Teofrast, el poble jueu, que havia subsistit a la captivitat de Babilònia, era considerat pels inteŀlectuals grecs i per Alexandre un poble de filòsofs, mercès a l’elevada cultura i moralitat que demostrava. Dins el pla civilitzador d’Alexandre, els jueus eren molt valuosos en l’aspecte econòmic i polític, perquè ja estaven dispersos en comunitats des del Càucas fins a Egipte. Alexandre va promoure la seva expansió i els envià a fundar noves colònies. Era conscient de la necessitat que tenien els jueus de viure en comunitats separades dels bàrbars i de la resta de pobladors per tal de poder practicar la seva religió i desenvolupar la seva cultura.

Els colons jueus, en el barri que els era assignat, el primer que feien era construir l’edifici de l’assemblea, knesset en hebreu i sinagoga en grec. Al voltant de l’assemblea hi establien els comerços, tallers i habitatges. En segles posteriors el lloc de la knesset fou ocupat per la casa consistorial o per l’església cristiana. Com que eren bons agricultors, segons testimoni de Flavius Josefus, i necessitaven el vi per les pràctiques religioses, varen estendre el conreu de la vinya, de manera que a gairebé totes les actuals comarques vinícoles d’Europa hi hagué una sinagoga important. El geògraf Estrabó, que en el segle primer abans de Crist va escriure una extensa història, diu que en el seu temps els jueus “havien penetrat en gairebé cada estat, de manera que era difícil trobar un sol lloc del món, on la seva tribu no fos acollida i esdevinguda dominant.”

Aquests jueus de la diàspora mantenien contactes amb el Sanedrí i sovint pelegrinaven a Jerusalem, on s’hi reunien gairebé tres milions d’homes per celebrar la Pasqua, segons Flavius Josefus. Per això Filó pogué escriure que Jerusalem no era la capital d’una nació, sinó de totes les nacions. La historiografia posterior ha intentat minimitzar aquest fet de suma importància per entendre la sedició jueva de l’Imperi Romà tal com la presentaren Jesús i els seus deixebles.

Els jueus de la diàspora varen adoptar el grec com a llengua materna. També varen traduir les Sagrades Escriptures al grec, probablement per dos motius: difondre el coneixement dels llibres sagrats entre els gentils com a mitjà de proselitisme i substituir l’hebreu o l’arameu pel grec en la lectura dels textos a la sinagoga, degut a la creixent heŀlenització de les comunitats jueves. El traductor dels dos primers llibres del Pentateuc, Yeshua ben Sira, va reconèixer que les coses dites originalment en hebreu no tenen la mateixa força traduïdes a un altre idioma. La Torà, els Profetes i altres llibres de la Bíblia resulten bastant diferents quan es diuen en la llengua original, segons Ben Sira. La versió grega dificilment podia transmetre la mateixa concepció monoteísta de la Biblia hebrea. Hom va procurar evitar la concepció antropomòrfica de la divinitat, present en la mentalitat grega, però això no es va aconseguir, a jutjar per l’evolució posterior del judaïsme messiànic o cristianisme. Tal com va escriure Edward Gibbon en la seva monumental Història de la decadència i caiguda de l’Imperi Romà, la religió jueva estava preparada per la defensa, però no per la conquesta i sembla probable que el nombre de prosèlits mai fos superior al nombre d’apòstates. Per això, les afirmacions tan òbvies que fa en Mario en El judaísmo de Jesús ens semblen revolucionàries dintre de l’estructura mental dels catòlics, configurada durant dos mil anys de judeofòbia religiosa.

I d’on ve la judeofòbia cristiana? La paraula ari significa noble o aristòcrata en llegua persa. L’exèrcit romà va adoptar la religió persa donant culte al déu Mitra. Era una religió de militars nobles que no admetia les dones ni el poble senzill, que només podien practicar el politeisme heretat dels grecs. Els romans eren eclèctics en qüestions religioses. El judaïsme gaudia de tolerància i fins i tot de prestigi, en tant que les autoritats jueves coŀlaboraven amb l’imperi. Però la sedició que predicaven a Judea els seguidors del rabí de Natzaret constituïa una amenaça, car podia ser imitada pels altres pobles sotmesos a l’imperi. D’aquí les persecucions dels romans contra els jueus messiànics seguidors del rabí crucificat.

Tot i així, mercès a les nombroses sinagogues que des de l’època heŀlènica existien arreu de l’imperi, la fe en el rabí que feia miracles i deien que havia ressuscitat s’estengué rapidament. Com que les matrones romanes ja no creien en el politeisme de la classe baixa i no podien participar en el mitraisme, adoptaren com a seva la nova doctrina messiànica, que a través d’elles va penetrar dins les classes altes de l’imperi.

Durant els primers segles, la lluita per la supremacia entre el mitraisme i el judaïsme messiànic o cristianisme fou ferotge, fins que en el segle IV l’emperador Constantí va ordenar als cap-pares de les tres religions que es posessin d’acord per tal d’elaborar una religió de l’imperi. El mateix Constantí va presidir l’any 325 el primer Concili de Nicea, que fixà les bases del cristianisme amb un sincretisme religiós que allunyava el nou judaïsme messiànic del judaïsme rabínic. La declaració de dinivitat del rabí Jesús de Natzaret era una blasfèmia, que no haurien permès els seus deixebles ni tan sols Pau, l’apòstol dels gentils. Perquè pràcticament des de que acaben de néixer els jueus reciten “Shemà Yisrael Adonai Eloheinu Adonai Ehad”: Escolta, Israel, el Senyor es el nostre Déu, el Senyor és únic.

La negativa dels jueus rabínics a adorar Jesús com si fos déu encengué l’ira de la noblesa, abans mitraista i després cristiana, obsedida en sotmetre tot l’imperi a la nova religió. Els aris desplaçaren els jueus en la direcció de l’església, concebuda com una monarquia totalitària amb una estructura similar a la de la religió de l’exèrcit romà. Encara avui en dia els dirigents de l’església Catòlica, els bisbes i abats, porten la mitra, símbol del déu que els confereix el poder.    

Per això, presentar la figura jueva de Jesús dins una estructura de poder ària, com la que Roma i el Vaticà han configurat, constitueix un acte revolucionari, perquè ve a dir que el cristianisme només podrà ser guia de salvació de la humanitat si és capaç de treure’s la corona imperial romana i posar-se la corona d’espines que els romans clavaren al cap de Jesús i del poble jueu que ha romàs fidel al Déu únic. Així ho entengueren molts cristians que abandonaren poder i riquesa per tal de dedicar la seva vida al servei del germà proïsme amb un missatge de comprensió, pau i bona voluntat.

Moltes gràcies.